Esta semana he empezado a moverme por algunos círculos literarios. Lo primero es mi colaboración, y esperemos que por mucho tiempo, con la conocida revista digital
The Secret la Revista, donde me han publicado un cuento infantil.
Aquí podréis leerlo. Tendré el link de la revista puesto permanentemente en el apartado de páginas amigas.
Y lo segundo, pero no por ello menos importante, es mi inminente ingreso en un taller de escritura barcelonés llamado
Tens la Paraula (que también tiene link permanente), donde he entregado mi primer trabajo, que os adjunto a continuación.
De Cap
Per a un detectiu, treballar en un nit plujosa
és com intentar cordar-se les sabates amb les mans untades amb mantega, és a
dir, fotudament difícil. I no ho dic pel fred o la humitat; que es van
infiltrant inexorablement fins els ossos per moltes capes impermeables que
portis; sinó per l’acció de la pluja mateixa. Les proves fresques desapareixen
més ràpidament, la sang es dilueix i canvia d’àrea, les petjades s’esborronen i
en general els teixits adquireixen noves propietats que no haurien de tenir.
I aquí estic, prenent-me un horrible cafè per
emportar, sota aquesta dutxa inacabable de plugim desganat, esperant que els
forenses acabin.
-
Senyor Ferrell?
La meva nova companya, acabada d’arribar de
l’acadèmia, s’escarrassa en intentar impressionar-me amb dades útils. Tant de
bo fos capaç de dir correctament el seu nom.
-
Què tens, Grunebald?
-
És Gruenewald, senyor Ferrell. Em
sembla que hem trobat al senyor Estevez, o al menys el que ens en faltava.
L’Anselmo Estevez va desaparèixer de casa seva
fa una setmana. Els va dir a la seva dona i a les seves filles que anava a
comprar tabac i que tornaria de seguida, abans de l’hora de sopar. El senyor
Estevez tenia per costum prendre un quinto al bar mentre es fumava la primera
cigarreta, i de vegades també llençava unes quantes monedes a la màquina
recreativa. Però de seguida, tal com prometia, tornava a casa per sopar.
Aquell dia no ho va fer, i vam trobar el seu
cos decapitat ahir a la tarda, prop del moll.
Passem dins del magatzem atrotinat on alguns
diuen que m’hi posaré les botes. Tinc fama d’encarregar-me dels casos més
escabrosos i relacionats amb coses sobrenaturals. Aquest cop tenen raó. El que
ens trobem és potser la major col·lecció de cranis humans mai reunida.
Estan distribuïts en enormes prestatgeries,
tots molt ben col·locats en tosques vitrines, submergits en una mena de solució
amb formaldehid. Cada vitrina té una targeta amb lletres escrites.
-
Ara ve la gran pregunta. Perquè? –
Fa la meva companya, que obre la marxa il·luminant-nos el camí amb la llanterna.
-
Dona, quants cranis hi deu haver,
aquí? És un magatzem gran i les prestatgeries arriben fins el sostre. Mil,
potser? Segur que qui ho ha fet té els seus motius, però també és ben segur que
nosaltres no els arribem a entendre mai, encara que enxampem als culpables i
aconseguim que ens ho expliquin.
-
Deus tenir alguna hipòtesi. Hi ha
tota una subcultura relacionada amb el robatori de cranis. Els 71 de Zarautz, els
fets de Talca...
-
Sí. I Mozart, Haydn, Descartes,
Goya i el Papa Luna van ser enterrats sense el seu cap. I algú va robar el
cervell de Einstein i el de Kennedy. Però això és diferent, algú està
col·leccionant caps de fumadors...
La Gruenewald il·lumina una vitrina amb la
seva llanterna, com per atzar. El cap fresc del senyor Estevez em mira amb els
seus ulls reblanits, com de peix. A la vitrina hi posa Eb-Et:101.
-
Pobre home. Fumava com un
carreter, era jugador i tenia principis d’alcoholisme, però carai, malgrat tot
era un bon cap de família. Quina ironia.
-
Les proves forenses no són concloents,
encara. Potser no sigui un patró vàlid.
-
Això ho decidirem demà. Me’n vaig
a dormir, Grundal.
-
És Gruenewald. Bona nit, senyor
Ferrell.
La meva companya va a reunir-se amb la resta
de l’equip, deixant-me sol amb el meu cafè fred. Tinc la impressió que aquest
assumpte em portarà de cap a partir d’avui.
